Diether

Rudloff

M0003 - Catalogado en nuestra colección de Arte.

255 páginas - Tapa dura amb sobrecoberta. 30 x 24 cm.   AGOTADO

Inclou 130 fotografies en color

iether Rudloff, a més de la valoració artística de les obres, ens ofereix un estudi absolutament nou sobre els valors i l'essència del romànic a Catalunya. La seva visió s'orienta cap a un goetheanisme cognitiu modern, matisat per les idees de Rudolf Steiner, qui va entendre les diferents etapes històriques de la consciència humana com l'expressió de la metamorfosi d'una consciència espiritual permanent.

Entre les diverses tipologies analitzades hi destaquen els monestirs, amb els magnífics claustres (Sant Fruitós, Elna, la Catedral de Girona, Ripoll, l'Estany, Santes Creus), però també l'escultura, els còdexs i les pintures murals, com les de Sant Climent de Taüll o Santa Maria d'Esterri d'Àneu, les quals actualment es troben en gran part en els museus de Barcelona i de Vic.

«Cada nació, quan surt de l'albada del mite i entra dins la llum quotidiana de la Història, per tal de penetrar activament en el corrent del món i deixar-hi profundes petjades, ho fa des d'una imatge original o arquetip com a fonament. Aquest arquetip esdevindrà el destí que ha d'acomplir, tant en els moments bons com en els dolents; és evident que pot arribar a negar-lo, però mai podrà emancipar-se'n. Quan vulgui desxifrar aquest arquetip a l'entorn de la seva pròpia història, si és el cas, es veurà obligada a aproximar-s'hi tant com pugui. Aquesta pregunta enigmàtica, plantejada per l'esfinx de la Història, no és possible respondre-la mitjançant un coneixement abstracte i racional, sinó a través de la investigació de les seves necessitats profundes i històriques. D'altra banda, aquest arquetip es forma lentament a través dels segles i s'encarna a poc a poc, però sempre d'una manera cada vegada més clara i més entenedora i amb successives transformacions des del passat, travessant el present i mirant cap el futur.

No obstant això, aquest arquetip pot aparèixer ja com un llamp al principi de la història d'una nació, encara que històricament no s'hagi realitzat, és a dir, pot aparèixer en els seus mites i les seves llegendes. Precisament aquí, es pot entendre d'una forma pura per primera vegada i també a partir d'aquí l'observador avesat a una mirada fenomenològica podrà entendre els canvis que experimenta aquest arquetip en el seu desenvolupament, com es realitza i quina és la seva continuïtat espiritual a través dels temps.

L'arquetip de Catalunya mostra una pluralitat, a vegades complexa i polièdrica, de forma que, a primera vista, no es deixa entendre com un imatge espiritual unitària, com un símbol. Malgrat tot, si intentem aplegar aquestes diferents cares sota un denominador comú, ens adonarem que allò que determina Catalunya, ja des dels prolegòmens de la història, és la capacitat per a la integració. Aquesta capacitat de suportar tensions doloroses i també contradiccions que en principi s'haurien d'excloure unes a les altres fa que Catalunya les assumeixi i les reunifiqui fins a portar-les a un equilibri harmònic. Consisteix en la possibilitat de viure sempre i constantment amb les contradiccions de la vida. Assolir aquesta fita implica no sols coratge, sinó també una força interna de caràcter moral i una sobirania espiritual que es fonamenta en un caràcter individual i lliure. Sols aquesta orientació harmònica pot ser capaç de mostrar envers l'exterior una gran tolerància a l'hora de compartir la vida en comú amb altres homes, pobles, religions i cosmovisions, la qual cosa acaba conduint a un reconeixement respectuós de l'estranger i de l'altre.
Dit d'una altra manera: l'arquetip de Catalunya consisteix en la seva possibilitat de construir ponts. S'ha dit, moltes vegades amb raó, que això comprèn el destí de tota la península Ibèrica, que aquesta forma una espècie de pont entre tres diferents continents: la península Ibèrica relacionaria Europa amb Àfrica i Amèrica i les seves diferents cultures. No obstant això, com canta el poeta català Jacint Verdaguer de forma apassionada en el seu gran poema èpic "Atlàntida" (1877), en els temps prehistòrics Ibèria va estar realment unida a aquests tres contienents, però aquest pont es va ensorrar quan l'Atlàntida s'enfonsà en els oceans a causa d'una gran catàstrofe natural. Per tant, al començament de l'època moderna, el destí d'Ibèria que feia frontera amb l'Atlàntida s'entén com la reconstrucció del pont trencat que relacionava els homes i les cultures entre Amèrica i Europa. Aquesta fou la tasca de Cristòfor Colom, el qual a través del seu descobriment que la terra era rodona, tornà a forjar des d'aquí aquella unitat.»

Extret del capítol El pont com a arquetip de Catalunya, p. 19